17.11.10

De “hasta la victoria final” a la “disciplina”

por Salvador Pallarès-Garí

[más bajo el articulo en catala]

De las palabras de Felipe González, el año 1976, en los campamentos de refugiados, a las palabras del actual secretario general del PSOE, ZP, en Ferraz va un largo camino. Del dicho al hecho…
El PSOE de los años setenta era un partido de oposición que trabajaba por ocupar el mayor espacio posible en el campo de la oposición al franquismo, en el nuevo campo de la política en aquella España de la transición.
Una de sus fronteras de trabajo era el espacio, mayoritario, que ocupaba el PCE, que tenía, en la defensa de la causa saharaui un baluarte irrenunciable. El PSOE, pues, se tenía que subir en esta barca de lucha por la dignidad.
El año 1982, ya ganadas las elecciones, y asegurado un espacio mayoritario en el mundo del izquierdo española, las mentes pensantes del PSOE, con FG a la cabeza, soltaron el lastre de la causa saharaui, ja que ésta podía enturbiar las relaciones con Marruecos.
El año 98, cuando la celebración del referéndum por la autodeterminación del Sáhara era casi una realidad, el PSOE (sus dirigentes) puso en marcha una operación de imagen, acercándose al mundo solidario con el Sáhara. Por si las moscas.
Sin embargo, una vez abortado el referéndum, las mentes pensantes del partido abandonaron, totalmente, cualquier idea, cualquier posibilidad, de ponerse al lado de la bandera de la causa saharaui.
Cuando, el año 2004, el PSOE volvió a ocupar la Moncloa, desde la Secretaría de Estado para la Cooperación, se quiso lavar la cara sucia de la traición aumentando la ayuda humanitaria a los refugiados saharauis. Sin embargo, ni cinco céntimos, ni un gesto, destinado a la solución del problema.
Finalmente, tras los hechos de diciembre de 2009 (la huelga de hambre de Aminetu Haidar) y los actuales, el secretario general del PSOE, y presidente del gobierno español, pide disciplina, pide a los suyos que no olviden que primero es el interés general, que la dignidad, la justicia, los derechos humanos, vienen después. ¿Después? ¿O nunca?
Mientras, la militancia, y algunos de sus líderes, continúan alineados en la trinchera de la defensa de los derechos humanos, de la dignidad del pueblo saharaui.
Y nos encontramos con un partido que, por otro lado, desde su federación andaluza, no tiene ningún problema al establecer contactos, negocios, con los empresarios (la familia real & CIA) marroquíes. El mismo Felipe tiene intereses nada generales al Marruecos.
Por acabar, una metáfora en la persona de Trinidad Jiménez: de manifestarse por la libertad del Sáhara ha pasado a callar, y hacer callar (a Zerolo, por ejemplo) a los amigos de los saharauis que tienen carné del PSOE.
¿A qué fantasmas tienen miedo en la Moncloa? ¿Quien son los fantasmas?

Salvador Pallarès-Garí
President d’ACAPS la Safor
16.11.10
--------------Este texto expresa la opinion del autor y no de los moderadores del foro.

De “hasta la victoria final” a la “disciplina”

por Salvador Pallarès-Garí

De les paraules de Felipe González, l’any 1976, als campaments de refugiats, a les de l’actual secretari general del PSOE, ZP, a Ferraz va un llarg camí.
El PSOE dels anys setanta era un partit d’oposició que treballava per ocupar el major espai possible en el camp de l’oposició al franquisme, en el nou camp de la política en aquella Espanya de la transició.
Una de les seues fronteres de treball era l’espai, majoritari, que ocupava el PCE, que tenia, en la defensa de la causa sahrauí un baluard irrenunciable. Li calia, doncs, al PSOE, pujar en aqueta barca de lluita per la dignitat.
L’any 1982, ja guanyades les eleccions, i assegurat un espai majoritari en el món de l’esquerre espanyola, les ments pensants del PSOE, amb FG al cap, van amollar el llast de la causa sahrauí, ja que aquesta defensa podia enterbolir les relacions amb el Marroc.
L’any 98, quan la celebració del referèndum per l’autodeterminació del Sàhara era quasi una realitat, el PSOE (els seus dirigents) va posar en marxa una operació d’imatge, tot acostant-se al món solidari amb el Sàhara.
Però, una vegada passada aquesta possibilitat, les ments pensants del partit van abandonar, totalment, qualsevol idea, qualsevol possibilitat, de posar-se al costat de la bandera de la causa sahrauí.
Quan, l’any 2004, el PSOE va tornar a ocupar la Moncloa, des de la Secretaria d’Estat per a la Cooperació, es va voler llavar la cara bruta de la traïció tot augmentant l’ajuda humanitària als refugiats sahrauís. Però, ni un gallet, ni un gest, adreçat a la solució del problema.
Finalment, arran dels fets de desembre del 2009, la vaga de fam d’Aminetu Haidar, i els actuals, de la massacre d’El-Aaiun, el secretari general del PSOE, i president del govern espanyol, demana disciplina, demana als seus que no obliden que primer és l’interés general, que la dignitat, la justícia, els drets humans, vénen després. Després? o no mai?
Mentre, la militància, i alguns dels seus líders també, continuen alineats en la trinxera de la defensa dels drets humans, de la dignitat del poble sahrauí.
I ens trobem amb un partit que, d’altra banda, des de la seua federació andalusa, no té cap problema en establir contactes, negocis, amb els empresaris (la família reial & CIA) marroquins. El mateix Felipe té interessos no gens generals al Marroc.
Per acabar, una metàfora en la persona de Trinidad Jiménez: de manifestar-se per la llibertat del Sàhara ha passat a callar, i fer callar (a Zerolo, per exemple) als amics dels sahrauís que tenen carnet del PSOE.
A quins fantasmes tenen por a la Moncloa? Qui són els fantasmes?

Salvador Pallarès-Garí
President d’ACAPS la Safor
16.11.10
Share/Bookmark

No hay comentarios: